Malgrat tot, sempre hi ha final 

Tres, dos, un,.. se sent el soroll d'un xiulet que prové de l'altre extrem del carrer. Entre tota la multitud puc arribar a veure un senyor assegut en una cadira alta anunciant el començament de la cursa.

No m'ho puc creure, fa més de dos anys que m'estic preparant per a aquest moment. He treballat moltíssim. Em poso els auriculars i escolto la meva playlist anomenada "fitness". Les primeres persones ja han començat, estic situada per la meitat, és a dir, que ha arribat el meu torn. Les dues grans seccions amb les quals estem separats de bon començament agafem rutes diferents. Ells es dirigeixen cap a un camí curt, pla i de carretera, podríem dir que és bufar i fer ampolles. En canvi, a nosaltres, ens espera un llarg tram de pujada. Avanço amb un grup de noies d'uns vint-i-dos anys, igual que jo, les he conegut a la sortida i també és la seva primera cursa. Davant nostre veiem una gran muntanya, ens quedem congelades en veure al que ens haurem d'enfrontar.

−Déu meu! Això és com l'Everest! −diu la Maria, una noia del grup.

­−Ni que ho diguis! ­−respon l'altra (de la qual no en recordo el nom).

Ens posem a riure totes plegades. Quan ja portem una bona estona corrents, arribem a una esplanada on hi ha una parada amb menjar. Decidim aturar-nos-hi per descansar i agafar forces per continuar. No tinc molta gana, però si no menjo ara en un tres i no res moriré de fam. Decideixo agafar un plàtan i un parell de galetes. Continuem la ruta, però no tardo molt a trobar-me malament pel menjar. Em desvio un tros i vomito. El gust àcid dels sucs gàstric se'm queda a la boca durant una bona estona. No em trobo gens bé, però no em puc donar per vençuda i menys tan ràpid.

El sol es pon, les noies comencen a encendre el seu frontal, però jo prefereixo esperar, fins que es faci fosc del tot. Cada cop la visibilitat disminueix més i em començo a desorientar. Vora les nou, encenc el llum, m'hi fixo i soc de les últimes. Perdo el coneixement i caic, però les noies d'allà em donen un cop de mà i em tiren una mica d'aigua congelada. Menjo una barreta energètica per agafar forces i continuo. La nit no avança, les hores no passen, sembla que no em moc del lloc.,.. totes estem molt cansades així que decidim parar al proper prat a dormir una estona. Allà ens trobem amb un altre grup, em relaxa saber que no som les úniques cansades.

Ens desperta el sol, miro el rellotge i són les sis del matí. Dos del grup ja estaven despertes i s'estaven preparant. Menjo una barreta energètica abans de despertar a la resta per seguir el nostre camí. Un cop totes llevades, escalfem una mica, ja que algunes de nosaltres (jo inclosa) estem encara adormides. Comencem a córrer, ara ve la part més difícil, ens espera una llarga trajectòria de bosc amb tot a l’ombra. Abans d'endinsar-nos en la forest veiem l'altre grup amb el qual havíem coincidit a la sortida. Ens hi fixem i la seva marató és molt més curta i no té cap camí de muntanya, és tot carretera.

Ens endinsem cap a l'obac, el sol desapareix i fa un fred de mil dimonis. La pluja ens atrapa, això em desanima i em treu les ganes de continuar accelerant. El pitjor que pot passar a una atleta és que l'agafi el mal temps, ja que això acovardeix molt. Sento que no puc més, les cames em pesen molt. Veig que les meves companyes no estan fatigades i el ritme entre elles i jo comença a variar molt.

−Noies, no dono per a més, em torno a trobar malament i crec que hauria de parar per a descansar una mica −dic mentre em poso la mà al pit.

−No t'amoïnis, nosaltres seguirem un tros i després pararem −respon una d'elles.

Em separo del grup, estic sola. El meu cos em diu que pari, però el meu cap em diu el contrari. M'assec a una pedra molla, sento les gotes de la pluja lliscant per la meva pell. Miro córrer les altres noies mentre el temps passa. Reflexiono sobre si hauria de seguir o no. A favor: és la meva primera cursa, estaria bé acabar-la, estic per més de la meitat i, a més, el meu orgull no em deixaria acabar la cursa aquí. En contra: fa mal temps, estic cansada i  penso durant uns segons i m’adono que no tinc cap altre motiu. Res m'impedeix de seguir. M'aixeco i bec una mica d'aigua barrejada amb "pols màgica" com acostumo a dir jo. Avanço durant un tros, aquest cop sola, perquè les noies han continuat tirant quan jo m'he parat. Un somriure es dibuixa a la meva cara quan veig un cartell on hi posa escrit: “arribada a dos quilòmetres." Ja hi soc! Ho he aconseguit! Em poso a córrer molt de pressa, no puc gestionar tanta adrenalina de cop.

Finalment he arribat. Al fons veig el grup, elles encara no m'han vist, ja que estan a un bar amb unes cerveses celebrant la seva arribada. Vaig amb elles, s'alegren de veure'm, és un sentiment mutu.

Unes dues hores després d'acabar la cursa hi ha l'entrega de premis. Un noi agafa un micròfon i dona les gràcies a tots els que estem presents.

−Moltes gràcies i felicitats a tots els que sou aquí. Ara donem lloc a l'entrega de premis. En la secció dels nois, amb 11 hores i 21 minuts, Joan Puig. D'altra banda, en la secció de noies, amb 20 hores i 56 minuts, Laia Prats. Un gran aplaudiment!

I, sense sorprendre'm, abaixo la mirada, què fàcil ho tenen tot els nois.

de Marta Aymà, 3rB de l'Escola Andorrana de segona ensenyança d'Ordino. Conte finalista del IV Concurs interescolar de Contes

Darrera modificació: dimarts, 22 de desembre 2020, 11:54