Relat guanyador del II Concurs Escolar Ploma Esmolada convocat pel departament de Català de l'EASEO

El col·leccionista, de la Raquel Garcia de 3rA

L'Enric, un home de mitjana edat, solter i amb una vida i treball ordinaris, va tancar la porta de la botiga d'electrodomèstics darrere seu, fent sonar la campaneta que penjava d'aquesta. S'acabava de mudar a un petit pis al centre de Barcelona feia no gaire, així que encara estava enllestint i comprant el que li faltava. Ara, buscava una nevera. 

Després que el venedor li ensenyés diverses opcions, des de neveres fosques i elegants fins a les més excèntriques i originals, no li va costar gaire decidir-se: un model senzill, modern i d'un color gris metàl·lic. Un cop signada la factura i plens els papers necessaris, l'Enric va marxar. 

Uns dies després, de camí cap al seu treball, va haver de passar per davant del mateix gran i lluminós aparador, on s'exposaven diversos tipus i models d'electrodomèstics amb descomptes diferents cada setmana. Anava a passar de llarg, però es va aturar i va retrocedir uns passos. Va clavar els ulls en una nevera, aparentment semblant a la seva, però que disposava d'una funció diferent; tenia una petita pantalla digital on podies escriure la llista de la compra. L'Enric va reflexionar, i es va dir a si mateix:

—A veure... D'acord, soc conscient que pot semblar una estupidesa, però imagina no haver de buscar un paper i un bolígraf cada cop que falti llet ni haver-te de preocupar sempre de no perdre el maleït paperet!

Dit això, va entrar a l'establiment i va repetir el mateix procés de compra que ja havia complert abans. 

Quan van arribar les rebaixes de Cap d'Any, fins i tot l'Enric, que preferia passar les tardes llegint el periòdic enfonsat a la seva butaca que anar saltant de botiga en botiga, va animar-se a passejar pels carrers de la ciutat comtal, en cerca d'alguna oportunitat. Evidentment, per la direcció que estava seguint, es va veure obligat a passar per la seva ja coneguda botiga. De sobte, estava plantat davant d'un frigorífic, enorme i rosa, amb els ulls a punt de sortir de les seves òrbites. Rosa! Qui no volia una nevera rosa? 

L'Enric es va acomiadar de l'home, satisfet amb la seva inversió però començant a amoïnar l'encarregat, que el mirava amb certa preocupació i es preguntava per què diantre voldria algú comprar tantes neveres. 

Va continuar col·leccionant qualsevol refrigerador que tingués una mínima funció o color diferent, encara que fos totalment inútil, autoconvencent-se que, per la raó que fos, sí que era una compra necessària. Va començar a guardar-les en una habitació a part que, com que vivia tot sol, no feia servir, sense deixar-les complir la funció per a la qual havien estat pensades i fabricades. Des de frigorífics clàssics, amb diferents tipus de portes, mides i colors, fins neveres estrambòtiques, amb estampats cridaners i detalls dels quals ningú en dependria: allò semblava més aviat una exposició d'una línia d'electrodomèstics que un antic magatzem on abans s'hi guardaven capses de sabates i revistes que ja no servien per a res.

Arribat un punt en què només li quedava espai per una nevera més, va conduir-la fins a la porta de la cambra, passant per la cuina, on reposava l'únic refrigerador que feia servir, per la vella sala d'estar, on la butaca on abans passava la major part dels seus dies començava a agafar pols. I pel passadís, on penjaven els quadres tan avorrits que d'ençà que havia arribat a l'apartament no s'havia molestat a canviar. Va obrir-la, i els electrodomèstics demanaven a crits que s'aturés ja, però ell, cegat per una obsessió de la qual ni tan sols n'era conscient, va obrir la porta i, sense pensar-s'ho, va entrar ell primer. Des de dins, va agafar-la pels costats i la va començar a arrossegar. Va fer força i més força, tot i que li relliscaven els dits, i quan finalment la va col·locar al buit on volia, va deixar caure les mans sobre la seva cintura i va sospirar, satisfet. 

De sobte, quan anava a sortir, va mirar al seu voltant: neveres, neveres i més neveres. A la dreta, un refrigerador de grans dimensions, i uns colors que no et farien fàcil perdre'l de vista. A l'esquerra, un pèl més senzill, però que tampoc se salvava de poder ser anomenat inusual. Darrere seu, el primer que havia encarregat i ja havia substituït. I, davant seu, el que acabava d'acomodar; un model més corrent, però igual que tots els altres, amb un parell de funcions que el feien diferent de la resta. No podia sortir. Havia quedat atrapat entre tots aquells objectes de consum absurd que havien acabat per consumir-lo a ell.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Relat finalista del II Concurs Escolar Ploma Esmolada convocat pel departament de Català de l'EASEO

Casus belli, de Luca Cereghini de 3rA 

Era l’any 2043, un any com qualsevol altre per en Vitalii Vladislav, un ciutadà qualsevol de Volgograd, una petita ciutat a la Rússia europea, situada al costat del riu Volga.

En Vitalii es dirigia al seu avorrit treball d’oficinista, parant de tant en tant per mirar els grups d’ocells que passaven entre els núvols, o per observar l’helicòpter que passava en aquell moment a tota velocitat.

Va arribar, es va instal·lar al seu despatx i es va posar a fer el seu treball monòton mentre anava mirant per la finestra els vehicles que passaven per la carretera. Fulls i documents interminables que semblava que no acabaria en segles.

De cop i volta, a la televisió de l’oficina van transmetre notícies d’últim minut: Estats Units mobilitzava tropes a Alaska, el seu territori més proper a Rússia. Les alarmes es van disparar i es notava la tensió pertot arreu.

Al cap d’unes hores, es va transmetre que altres països com Alemanya, Itàlia, Regne Unit, Canadà, França i Japó també començaven a mobilitzar les seves unitats militars als seus punts més propers al país d’en Vitalii, com si es tractés d’una partida de Risk.

S’apropava el mes de maig, i havien passat dos mesos des que mig món havia començat a mobilitzar tropes. En Vitalii estava fart d’esperar que es donessin respostes al motiu de la mobilització de tropes i perquè apuntaven totes a Rússia, per tant, va decidir agafar un vol d’últim minut als Estats Units d’Amèrica per obtenir respostes.

L’avió estava ple de residents russos terroritzats que murmuraven i xiuxiuejaven entre ells frases com: “S’acosta la Tercera Guerra Mundial!” o bé “Tot el món contra Rússia... ens massacraran a tots!”. Sincerament, a en Vitalii li preocupava això, però en arribar als Estats Units, va baixar del Boeing 787-9 Airborne en el que viatjava i va anar directament a un departament de l’FBI.

Va entrar a les oficines, on un parell d’agents li van demanar si volia denunciar un cas de tràfic d’estupefaents o òrgans o si tenia informació sobre un possible atac terrorista. En Vitalii va respondre que no, amb un característic accent rus que va fer gràcia als agents, però no li va donar importància i va demanar si sabien alguna cosa sobre la mobilització de forces armades. Els agents van dir entre rialles que intentés demanar a un superior, però que era poc probable que sabés res ja que l’FBI és un cos policial, no militar ni d’intel·ligència. En Vitalii va decidir no perdre temps i, tot apuntant al bloc de notes els propers llocs on havia d’anar, es va acomiadar.

El següent lloc que va visitar en Vitalii va ser el Pentagon, fent cas als agents de l’FBI. Va entrar observant una bandada d’ocells que passaven i va veure un coronel que passejava pels passadissos mentre menjava una rosquilla. En Vitalii es va dirigir cap a ell lentament, es va escurar la gola perquè el coronel s’adonés que era allà, i va demanar el que volia saber. El coronel, optimista, li va dir que probablement seria una falsa alarma o una celebració sorpresa, però que de totes maneres allà en sabien poc, perquè eren militars, i només rebien i complien ordres del govern, i que anés a buscar un departament de la CIA i que es fes passar per periodista per no aixecar sospites, i quan tingués la informació tornés al Pentagon i li digués el que sabia, perquè ell també estava molt encuriosit. Li va dir que es deia Albert McConnor, i li va donar el seu número de teléfon perquè quedessin algun dia. Dit i fet, se’n va anar.

El dia següent va anar a comprar una bona càmera amb un bon micròfon per disfressarse de periodista, i encara que s’havia deixat un dineral i li feia mal la butxaca, va decidir que valia la pena. Tot seguit, va anar al departament de la CIA més proper al seu hotel, que quedava a una hora i mitja en cotxe, així que va demanar un Uber i va anar-hi. Al cap de noranta minuts d’anar mirant el paisatge i xerrar amb la simpàtica dona que l’havia vingut a recollir, va arribar al departament. Va entrar-hi i de seguida va distingir al fons d’un passadís una persona vestida de manera elegant. Va anar cap a ella i li va dir que era periodista, i veient tot el caos que s’estava produint els últims mesos, volia entrevistar a algú que sabés alguna cosa. L’home li va dir amablement que era informació
classificada, però tot i així podia fer una petita excepció i dir-li el menys rellevant. En Vitalii va acceptar, ja que millor allò que res, i l’home va dir que havien enviat només vehicles, ja que costaria molt portar la infanteria. Dit això, l’home es va acomiadar dient que estava molt enfeinat i no podia dir-li res més, però a en Vitalii no li quadrava una cosa. Per què li havia donat una informació tan valuosa? No era informació important per a l’enemic? De totes maneres, va marxar resignat, sense donar-li importància.

En Vitalii va tornar de seguida a la seva ciutat natal, Volgograd, i es va establir al seu pis, mirant les notícies i investigant pel seu compte el possible “casus belli” de la possible guerra.

Un dia, mirant per la finestra el cel, el riu i la carretera com sempre feia, va escoltar un soroll de motor molt fort, i tot seguit va veure passar vehicles cuirassats i avions i bombarders al cel. Però tots tenien coses que no quadraven: eren peces de museu de la Segona Guerra Mundial. A més, hi havia vehicles blindats a sota dels bombarders, ja que bombardejar seria una matança de foc amic. S’hi va fixar més, i va veure una gran bandera que portava un bombarder alemany d’aproximadament l’any 1943 que deia: “Feliços 100 anys des de Stalingrad!”

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

Darrera modificació: dimecres, 18 de gener 2023, 13:43